Reflexions sobre l’actualitat política

Resum de la reunió de Primavera Lab sobre actualitat política.

Costa fer una diagnosi de l’actualitat

D’una banda, vivim sotmesos a un volum d’informació difícilment assimilable. La quantitat d’informació, com a concepte, és positiva, perquè ens permet observar amb molt de detall moltes coses. Altra qüestió és si estem preparats psicològicament per a gestionar-la: ens podem sentir responsables, alarmats o indignats per cinquanta problemes sobre els quals no tenim pràcticament cap capacitat d’intervenció. Mentrestant tenim fills, treball, amistats, compra, classes, malalties, factures, vida. La nostra capacitat cognitiva continua sent finita, però l’espai potencial de preocupació s’ha fet pràcticament infinit.

Això s’ajunta amb l’algorítmica neurotitzant dels darrers anys: s’ha democratitzat la informació, però l’atenció s’ha convertit en un producte de negoci. Això agreuja encara més la bogeria de la sobreinformació, perquè, a més de ser excessiva, està mediatitzada per mecanismes que busquen captar permanentment la nostra atenció i que acaben fent-la encara més recursiva i angoixant. Ací hi ha una relació interessant amb l’article de Iago Moreno (“La ‘caída de los influencers’ y la mierdificación de internet”) sobre l’Internet que tenim ara i en general les dinàmiques de generació de captació d’atenció/opinió. Dinàmiques que contaminen el mercat de la informació també en els mitjans clàssics, deixant pocs espais per una connectivitat global més equilibrada, assossegada i no constantment atacada per interessos econòmics o polítics.

Tot açò crea un estat d’ànim amb un potencial enorme de paralitzar: una sensació permanent de saturació, de no poder abastar tot el que passa.

No tot és percepció

Vivim millor que dècades arrere en molts aspectes i cal reconèixer la conquesta de drets i llibertats i l’evolució de les societats democràtiques. Fa poc es va commemorar el 25é aniversari de l’atemptat de les Torres Bessones, l’atemptat terrorista més mortífer de la història contemporània. No fa tant convivíem també amb el terrorisme d’ETA, hem passat crisis econòmiques i socials molt importants i, en molts aspectes, les nostres societats eren objectivament pitjors: hi havia menys drets per a les minories, més delinqüència, una consciència ambiental molt menor i una cultura molt més masculinitzada —només cal mirar moltes de les pel·lícules dels anys 90—. No es tracta d’idealitzar el present, però tampoc el passat: en moltes dimensions importants les nostres societats han avançat.

Ara bé, tenim una sensació d’incertesa que no és només una percepció, perquè estem assistint a transformacions que qüestionen alguns dels equilibris sobre els quals s’havia construït l’ordre polític, econòmic i internacional de les últimes dècades: canvi climàtic, reordenació geopolítica, debilitament de l’ordre internacional, transformació tecnològica i IA, ascens de forces reaccionàries, canvis econòmics i demogràfics... No necessàriament estem davant d’una ruptura, però sí davant d’un període de gran incertesa i interinitat en què no sabem del tot quin ordre substituirà el que coneixíem.

I ací hi ha una qüestió política especialment important: molts d’estos processos tenen una escala sobre la qual individualment o localment tenim poca capacitat d’intervenció. Correm el risc que la hiperconsciència dels grans problemes globals produïsca impotència respecte de les coses sobre les quals sí que podem actuar.

Una pregunta important seria: com recuperem capacitat d’agència política enmig d’aquest context? Com connectem de nou les nostres vides, el nostre territori i les nostres possibilitats reals d’actuació amb els grans canvis que estan produint-se? Com acoblem les nostres vides quotidianes a certes preocupacions “mundials” sense quedar-nos en l’anècdota ni en la impotència?

Sobre la IA i els esdeveniments de les darreres setmanes

Les transicions tecnològiques sempre són abruptes i, curiosament, solen estar menys qüestionades que altres transformacions amb finalitats més humanistes. A força de generar salts de comoditat, tradicionalment han provocat grans revolucions i han canviat les nostres vides. Han marcat també l’esdevenir de la riquesa dels països, especialment quan han sigut capaços de quedar-se a temps amb les patents, el coneixement i la capacitat productiva de les tecnologies revolucionàries.

La IA està sent, i serà encara més, un canvi de paradigma difícilment comparable amb altres que han succeït en el passat. Esdevindran coses impensables i moltes d’elles extraordinàriament positives. Però també és un perill que cal avaluar i controlar. Té potencial per convertir-se en una carrera comparable en alguns aspectes a l’escalada nuclear, però molt més complexa i amb una doble finalitat, bèl·lica i comercial, que introdueix incentius molt difícils de controlar.

Açò obri moltes preguntes, de caràcter filosòfic, socials i polítiques, econòmiques, democràtiques, científiques:

Com serà la relació de la humanitat amb un accés massivament distribuït a un nivell de coneixement i una capacitat de processament desacoblats de l’escala humana?

Davant d’açò cal respondre algunes preguntes bàsiques: com és la societat que volem? Per a què volem utilitzar aquesta tecnologia? En mans de qui pensem que ha d’estar aquesta transformació? Quin paper ha de jugar Europa? Quin paper ha de jugar la democràcia?

La consolidació de la IA en les nostres vides arriba en un moment en què la vida digital arrossega encara importants llacunes de regulació col·lectiva i de garantia efectiva dels nostres drets. Hem normalitzat formes de vigilància, perfilat i condicionament algorítmic de la nostra atenció que difícilment acceptaríem amb la mateixa naturalitat en altres àmbits de la vida. Tant per aprofitar les possibilitats extraordinàries que s’obrin com per afrontar els riscos i els usos potencialment maliciosos, hem de ser proactius i deixar d’actuar només de forma reactiva. La democràcia importa precisament en moments com aquests. Hem de recuperar la veu, exigir transparència, informes oberts, organismes de control independents i mecanismes democràtics per decidir el com, el quan i també els límits.

L’àmbit estatal mediatitzat per la geopolítica mundial

La situació de Ceuta ha sigut dramàtica per a moltes persones, víctimes directes de qüestions geopolítiques associades. A això se suma un altre element que fa temps que sobrevola la política estatal: l’existència de sectors dels aparells de l’Estat que actuen políticament contra el Govern una vegada i una altra. Europa ha recolzat la situació amb recursos, però el reconeixement polític de la seua dimensió europea ha arribat tard. No ha sigut fins al 16 de setembre que Von der Leyen ho ha expressat amb claredat: «La frontera de Ceuta és la frontera d’Europa, i Europa estarà al vostre costat».

Però la situació posa de manifest altres coses. D’una banda, el racisme recalcitrant d’una part important de la dreta d’aquest país, així com una voluntat explícita de desestabilització i confrontació emparada en un discurs ultra molt perniciós.

Lligat a axiò, ens genera certa incomoditat aprofitar precisament el que ha passat a Ceuta per obrir un debat general sobre la migració. Primer, perquè el que ha succeït no és simplement un fenomen migratori: hi ha una dimensió geopolítica específica i una instrumentalització de persones vulnerables que la mateixa Comissió Europea ha reconegut. Segon, perquè, tot i reconéixer la situació extraordinàriament difícil que ha viscut la població de Ceuta, convertir aquests fets en el punt de partida per preguntar-nos «què fem amb la immigració?» pot contribuir precisament a consolidar el marc que la dreta ultra intenta imposar: que la migració constitueix ara mateix un dels problemes de primera magnitud de la nostra societat.

Els problemes que tenen una afectació directa i quotidiana sobre la vida de la gent són altres:: l’economia domèstica, l’accés a la vivenda, el turisme de masses que transforma els nostres barris i pressiona els nostres serveis, l’atenció a la dependència i la salut, l’educació, etc.

La migració planteja reptes importants d’integració, convivència i cohesió comunitària, però té també un enorme marge de millora en la seua regulació. Partint sempre d’una premissa bàsica: els drets de les persones migrants no depenen de la seua utilitat econòmica. El sector de les cures, la dependència i l’assistència domèstica, o treballs especialment durs vinculats a la collita o la construcció, continuen hui àmpliament sostinguts per persones migrants. Hem d’avançar en el reconeixement d’aquestes tasques i, sobretot, en la garantia de drets i condicions laborals.

Més a prop: el País Valencià

En l’àmbit autonòmic cal destacar, d’una banda, la força que va tindre la vaga educativa, que comparteix amb les protestes post-DANA el seu caràcter transversal, amb molta gent de sensibilitats polítiques molt diferents.

La climatització de les aules, l’atenció a la inclusió educativa, una educació competencial amb personal suficient i recursos per dur-la a terme, etc., són propostes molt concretes que cal recolzar.

Açò lliga també amb els últims resultats educatius (PISA), que situen el País Valencià en una posició preocupant. Cal interpretar aquestes dades amb cautela, perquè hi ha indicadors i paràmetres que han canviat i les equivalències matisen la magnitud del problema. Però sí que sembla haver certa correlació amb la irrupció de la IA en la comprensió lectora i la resolució de problemes i, sobretot, pels dèficits que suposa plantejar una educació molt ambiciosa —inclusió, llengües, metodologies més obertes, enfocament competencial, etc.— sense dotar-la dels recursos suficients.

La climatització de les aules lliga directament amb mesures concretes del nostre mandat, quan vam impulsar, per exemple, la instal·lació de panells solars en escoles, que facilita després la climatització dels centres sense disparar el consum energètic. O amb les mesures per reverdir les ciutats, generar ombra i crear refugis climàtics.

Fa molts anys que sabem que el Mediterrani és un dels punts calents del canvi climàtic i que els seus efectes ací seran especialment intensos. Precisament aquesta vulnerabilitat ens interpel·la políticament i ens hauria d’empényer a ser pioners en les polítiques de mitigació i l’adaptació. I en aquest cas no partim de zero: sabem moltes de les coses que cal fer i tenim l’experiència acumulada de polítiques que ja vam impulsar des del govern. Cal reivindicar aquestes iniciatives, continuar amb aquella ambició i donar sentit a l’acció local i autonòmica davant d’un problema que és global. No podem determinar des d’ací l’evolució global del canvi climàtic, però sí podem ser un territori capdavanter en la manera de preparar-nos, adaptar-nos i reduir els seus impactes.

Sobre l’esquerra alternativa

Mirem amb preocupació la situació de l’espai polític que representa l’esquerra alternativa. No acabem de vore una incidència política clara i consolidada i, sobretot, trobem a faltar la projecció d’un projecte polític o d’una idea de país identificable. En els últims temps el debat públic està massa centrat en la desagregació, les candidatures, les llistes i els lideratges.

Això no significa menysprear la incidència política que aquest espai ha tingut i continua tenint. La seua acció és i ha sigut fonamental per entendre algunes de les iniciatives, per exemple, del Govern estatal, que probablement no haurien tirat endavant sense la presència de forces d’aquest espectre. Però, malgrat això, falta projecció pública d’un projecte propi. També passa en l’àmbit autonòmic i local. Des d’ací continuarem reivindicant la necessitat i la importància d’aquest espai, però precisament per això ens preocupa la situació.

I en aquesta reconstrucció cal també reivindicar i aprofitar la nostra pròpia experiència de govern. Per exemple, en l’àmbit autonòmic, sorprén que de vegades s’escolten reflexions o es plantegen debats com si no haguérem governat, quan tenim una experiència acumulada molt important. Hi ha polítiques que es van posar en marxa, propostes concretes que es van desenvolupar i transformacions que sabem que es poden fer precisament perquè les vam començar a fer. No es tracta de reivindicar acríticament tot el que es va fer, sinó de no donar la sensació que comencem cada vegada de zero; la lectura actual de la societat i les propostes que fem han d’incorporar necessàriament l’experiència d’una acció de govern en què aquest espai ha participat activament. És una experiència que cal posar en valor.

Lligat a açò, pensem que és necessari concretar molt més les propostes i, sobretot, fer una lectura actualitzada de la realitat sobre la qual volem actuar. Per exemple, les ciutats i els barris ja no són els de fa vint o trenta anys; tampoc ho són les estructures familiars, que s’han diversificat i condicionen, entre altres coses, el tipus de vivenda que necessitem o volem tindre i, per tant, també el tipus de barris, edificacions i entorns que volem construir. Igual passa amb els sistemes de cures, les formes de treball, la digitalització o moltes altres dimensions de la vida quotidiana.

De vegades sembla que continuem reivindicant determinades propostes que responen a aspectes del model social que han canviat profundament. I això pot acabar tenint, de fet, un component conservador: intentar respondre als problemes actuals des d’una lectura regressiva de la realitat. El resultat són massa sovint lemes o idearis generals que no acaben de respondre a les necessitats de la gent ni tenen un impacte identificable i clar.

Pensem que el nostre espai polític pot tindre un paper determinant en els pròxims temps, a escala local, autonòmica, estatal i també en els grans debats globals. Generant espais de reflexió més assossegada, reconnectant amb les necessitats de la gent i, sobretot, mirant de cara la societat que tenim hui, no la que teníem ni la que ens agradaria imaginar que tenim. A partir d’ací, intentar contestar a poc a poc les preguntes noves que aquesta societat ens planteja i construir propostes concretes que contribuïsquen a garantir vides dignes.